Assaig filosòfic: Plató i la pel·lícula The Matrix

Matrix és una pel·lícula que conté molta filosofia, el protagonista, és un perseguidor de la veritat, doncs es demostra quan escull la pastilla vermella que li permetrà saber la veritat i escapar de la ignorància, en aquest cas, el podríem comparar amb el mite de la caverna de plató, ell és el que escull escapar-se de la realitat que coneix tot i que potser no li agradi, de fet quan a Neo li expliquen com és la realitat, aquest reacciona amb un cert punt de violència, doncs al principi es nega a acceptar-la, això podria ser una al·legoria a la condició humana, la ignorància fa la felicitat, l’ésser humà tendeix a ignorar les coses que no li convé, que no li agrada, un exemple és com l’Església catòlica ha rebutjat moltes teories científiques degut a que posen en perill aquestes creences, l’ésser humà no pot evitar pensar que si les bases del seu món s’ensorren, el seu món s’ensorrarà també, però això és erroni, per molt que la nostra idea de món sigui equivocada, no significa que el món també sigui fals, només que hem agafat una interpretació errònia del món, seguint les idees de Plató, la idea de món és una, el fet de que nosaltres interpretem aquesta idea malament no fa que canviï, per tant, veig surrealista aquest pensament de evitar que el coneixement t’alliberi de la ignorància. Per això, només puc sentir compassió d’aquesta gent que formaria part de la gent de dintre de la caverna, la que no vol que li exposin la veritat si li suposa un perill, i, de la mateixa manera, sento compassió per Crypher, que en un moment de la pel·lícula fa un tracte el qual consisteix a oblidar-ho tot per tenir de nou la felicitat, a canvi de vendre els seus companys, aquest tracte és degut a que aquest personatge es deixa endur per l’ànima concupiscible, aquesta, plena de rancor i odi cap a Neo, persona a la que dirigeix la seva ràbia només per ser l’elegit, una altre mostra de com de miserable pot arribar a ser l’ésser humà, que culpa de les pròpies desgràcies als altres, culpa de les pròpies situacions als demés, per no reconèixer que qui ha de canviar és un mateix. De fet, és irònic el fet de que aquest personatge acabi mort, doncs Plató deia que deixar-se endur per aquesta part de l’ànima acabava en camins dolents-

Un altre tema interessant és quan estan parlant mentre que mengen, un comenta “Com és possible que les màquines hagin sabut com sap el pollastre” “És possible que nosaltres hàgim pensat que allò sabia a pollastre només perquè ens ho hagin dit? I si té un altre sabor però com que mai l’hem tastat no sabem com és?”. Això, em porta a pensar directament a la percepció, i com no podia ser d’altre forma, en la teoria de les idees, el que nosaltres percebem, és realment el que és? Realment aconseguim percebre la idea d’alguna cosa o el que percebem és una petita part d’aquesta, una imitació que no s’acosta gens o pel contrari una còpia exacta de la idea? A la pel·lícula, Matrix seria el món on les idees es projecten, i la realitat seria el món de les idees. Al cap i a la fi, en Matrix és possible projectar aquesta idea només perquè hi ha algú que rep aquesta idea i la creu real, hi ha un moment molt interessant on un nen explica a Neo que per doblegar una cullera no cal força, només ha de pensar que no és real, perquè el que fa que aquesta cullera sigui real és la pròpia ment que està convençuda de que és real, en el moment en que se n’adona de que aquella cullera és producte de la seva ment, pot projectar la idea de cullera que vulgui i com vulgui, per això la pot doblegar.

Finalment, penso que de Matrix se’n poden nombroses conclusions o qüestions filosòfiques, i, una de les coses que a mi em porta a pensar és que pot ser que no tot sigui el que sembla, no et pots fiar de res més que del teu propi pensament.

Autor: F. P.