Assaig filosòfic: Acció moral, Déu, i intel·lectualisme moral.

Aquest treball, el primer assaig que els alumnes van fer a primer de batxillerat de filosofia durant el curs 2019-20, és el que em va inspirar la idea que més tard es convertiria en aquest blog. Sembla força imperatiu estrenar-lo amb el mateix. Es tracta d'una reflexió ètica guiada per les preguntes que jo els vaig proposar, en negreta. Res més a dir, doncs, parafrasejant a Franz Xavier, "pero cuando un príncipe va a hablar, hay que hacer silencio." 

A) Què és una acció moral? 

Es pot dir que les accions morals són aquelles que realitzem de forma lliure i conscient, i que al tenir repercussió per altres o per al medi ambient, estan sotmeses a unes normes morals. 

Una norma moral, en aquest cas, es defineix com una regla que els humans utilitzem per organitzar la nostra vida com a éssers lliures i responsables. A l'hora de definir l’ésser humà com lliure, el terme es refereix a que, a diferència dels altres animals, no tenim unes pautes instintives que ens fan actuar d’una sola manera; els humans tenim la capacitat d’escollir, més enllà de les nostres necessitats, diguem-ne, primitives. 

B) Què vol dir “si Déu no existeix tot està permès”?

Durant molts segles s’ha cregut que havia una forma de comportament determinada, lligada a la religió; en aquest cas, les normes venen a la nostra consciència per procedència de Déu al moment de crear l’ésser humà. El plantejament de si tot està permès en cas que Déu no existís prové del qüestionament de l’existència d’aquesta divinitat, la qual es creia que era qui ens aplicava aquestes normes morals des d’un inici, desde la creació. 

Quan la societat era teocèntrica no es plantejava la inexistència de Déu, i si algú es feia aquesta pregunta, podia ser tractat de boig, pecador, o de qui sap què. Una sola persona no pot desfer tot un dogma com és la religió, així que fins que no es va propagar aquesta idea com és la inexistència d’un ésser diví creador de tot, es van prendre aquestes regles o normes al peu de la lletra, perquè formava part de nosaltres, gràcies a Déu. Amb el què es coneix avui com ateisme o escepticisme, és més fàcil respondre aquesta qüestió. 

Antigament, dóna la sensació que necessitaven una raó de ser, alguna cosa que els hi fes anar més enllà, on aferrar-se quan les coses anaven malament: la fe. Van crear la figura d’una divinitat, d’un messies, d’un llibre sagrat (encara que la persona que es coneix com Jesús de Natzaret, segons proves històriques, va existir probablement), i amb aquestes eines, impulsades per la creença, per la fe, van crear una forma d’actuar, encara que poguessin pensar a través d’aquesta fe que Déu els hi havia inculcat aquests valors i lleis. 

Quan la possible inexistència de Déu, d’aquella divinitat que els hi havia iluminat el camí, els havia guiat i mostrat com havien d’actuar, es va expandir, tot es vaposar potes adalt. Per mitjà de la religió, si no complies certes normes no eres un bon cristià, però, si no existia un Déu que els reprengués pels seus actes equívocs, això significava que tot el que no havien pogut fer fins ara, estava permès.

És aquesta idea de canvi, de la des dogmatització. Si des d’un inici creuen que hi ha una forma d’actuar i uns valors que formen part de nosaltres gràcies al poder diví de Déu, és més fàcil preguntar-se si amb la inexistència d’aquest, tot està permès, que pel contrari qüestionar-se el perquè han estat actuant així si aquest Déu no existeix. Si des d’un principi es revoca l’idea de que el seu comportament està direccionat per una divinitat, es pot arribar a la conclusió de que aquests valors s’inculquen, com es fa actualment sense, majoritàriament, la necessitat de dogmes. 

Finalment, tenim qualitats que ens diferencien dels altres animals, i un exemple són les accions morals; perquè se suposa que l’ètica va inclosa en tots nosaltres, però no per mitjà d’un ésser superior, sinó perquè així som nosaltres, els éssers humans. 

C) Quina és la diferència entre relativisme moral i intel·lectualisme moral?

Primerament, el terme de relativisme moral s’adjudica als sofistes, que eren vistos com a savis que posseien molt coneixement; en canvi, el terme d’intel·lectualisme moral prové de Sòcrates, que estava en contra del pensament dels sofistes. 

La idea principal del relativisme moral era que no hi ha una veritat absoluta, tot és subjectiu i per tant, relatiu per cada individu; en termes generals, allò que li sembla veritat a un individu, serà veritat, i bo el que li sembla bo a cadascú. A la segona generació de sofistes és on el relativisme passa a ser moral: si no hi ha veritats absolutes, ni es pot determinar què és bo i què és dolent, no es pot indicar una manera d’actuar concreta per l’ésser humà. 

L’intel·lectualisme moral s'aplica en contra de les idees del relativisme moral. Si una persona actua erradament ho fa des del desconeixement. En canvi, si aquesta persona sap el que és correcte i que ha errat, no tornarà a efectuar aquest acte equívoc. La maldad no era un terme en sí, sinó ignorància, desconeixement del que és just. Sòcrates, quan parlava de ciència es referia a l’ètica i la virtut; és a dir, ser virtuós és fer el bé, i ningú fa el mal a consciència. Per arribar a aquesta ciència s’ha d’utilitzar la inducció: l’humà no es pot quedar en allò particular, en canvi, ha de profunditzar en els casos particulars i arribar a la seva essència. “On hi ha ciència hi ha virtut”. 

Mentre que el relativisme moral era una generalització, on no hi havia res establert perquè en aquest món, tot és relatiu i subjectiu, l’intel·lectualisme moral declarava la justícia i el bé com objectivitats. 

Segons el que s’entén a través de les idees sofistes, no hi ha una definició com a tal per a la veritat, el mal o el bé, tot depèn de la perspectiva, és subjectiu. Referent a Sòcrates i Plató, creien en un bé universal, en la bondat que tothom posseeix de forma natural. Ningú actua fent el mal de forma conscient, només és conseqüència de la ignorància o, per altra banda, d’un acte que en principi l’individu interpreta comcorrecte, és a dir, fer el bé.

Autors: A. R.